El Museu del Cinema

Sobre el museu

El Museu del Cinema Col·lecció Tomàs Mallol és una experiència. Un avanç acompanyat per la història de la il·lustració, la fotografia, l’animació, el cinema professional i amateur. El seu canal de Youtube té contingut interessant i el seu servei educatiu disposa d’activitats a l’abast de tothom.

Gràcies a com està organitzat el museu, crec que els nois i noies s’ho poden arribar passar molt bé. Perquè el Museu del Cinema és una porta oberta a una aventura, a mirar coses, a tocar aparells que fan encara màgia. N’estic convençut, aquella sensació màgica que tenien els nostres avantpassats la tenen els més menuts ara. Fins i tot nosaltres, els més grans, encara sentim aquella curiositat per a mirar els instruments, pel·lícules i “aparells” que el Museu facilita.

Sobre les exposicions

Arribes al Museu i se t’obren les portes soles. Et conviden a entrar a veure una projecció emotiva. Pas a pas avances per la Història, des de les ombres xineses a l’arribada de l’home a la Lluna. Tot dins de l’espai fosc i calmat que recorda el cinema (això si, sense l’olor a crispetes i els típics pesats del cantó).

L’exposició permanent comença amb els instruments més antics de projecció: les ombres xines (i índies) i les esferes àrabs de metall dels segles XVII-XIX. Aquestes esferes tenien a la part més exterior uns forats en forma de figures. Al ben mig de l’esfera s’hi situava una vela que generava unes projeccions a l’exterior. A vegades feien rodar l’esfera per a crear efectes lluminosos a l’habitació.

El repertori d’imatges, situacions i de mons oberts que facilitaven les ombres era impressionant. Unes mans ja feien una figura, unes plaques de ferro un vaixell i unes teles pintades un personatge. Però també molt més endavant, en època de Napoleó i Lluís XVI,  els bastons podien camuflar molts missatges. Depenent el tall de l’extrem del bastó, aquest projectava l’ombra de Lluís XVI o de Napoleó. Una bona idea per a passar com incògnit al mateix temps que et podies comunicar amb els altres bonapartistes.

13444570_10208186519895064_1271812011_n
Bastons tallats amb fusta. El de l’esquerra té l’ombra de Lluís XIV i el de la dreta de Napoleó.

Uns segles més tard, al XVI, s’introduïa la càmera fosca. Mitjançant una lent, uns dibuixos i la foscor de la càmera, es podia projectar escenes a l’exterior! Apareixien així les llanternes màgiques, uns aparells que projectaven móns reals o imaginaris. La Royal Polytechnic Institution de Londres les faria servir, molt abans del Power Point, per a projectar imatges de llocs, espais, etcètera. Si m’ho permeteu, vindria a ser l’equivalent actual de la introducció de la Realitat Virtual mitjançant Google Cardboard a les aules.

Es crea també la “càmera obscura portàtil” la qual, seguint la mateixa dinàmica, permetia calcar imatges de l’entorn sobre un paper.

Gràcies a la càmera obscura portàtil, es generen imatges científiques/geogràfiques més realistes que en època de la Il·lustració i la Enciclopèdia foren imprescindibles!

S’obria el “Mondo Nuovo”, la part més creativa de l’ésser humà. Era l’oportunitat de projectar il·lusions, contes, espectacles dirigits a un públic més obert mitjançant les llanternes màgiques. Perquè no era precís saber llegir i escriure i no calia haver viatjat molt. Itinerants i mags anaven pels pobles ensenyant aquestes capses màgiques que transportaven a l’espectador a móns nous. Els permetia explicar històries mitològiques, humorístiques i ensenyar espais molt llunyans a nosaltres.

13453814_10208186548135770_835229028_n
Visió dins d’una de les màquines del Museu del Cinema

I amb això passaven, al llarg dels anys, cap a dos invents claus del segle XIX-XX com són el Cinema i la Televisió. Ambdós enfrontats i competidors però, a la llarga, un gran avenç de la humanitat. Alguns eren escèptics amb el seu propi invent:

“Jove , el meu invent no està en venda, us seria una ruïna. Pot ser explotat algun temps com a curiositat científica, fora d’això no té cap futur comercial” (Carta d’August Lumiére –inventor del cinematògraf  a Georges Melie –un dels primers cineastes -)

Per una altra banda, Winston Churchill, en un discurs, deia que la televisió significaria un canvi revolucionari per a tots/es si es feia servir èticament. Afortunadament l’home no va viure per a veure l’actual estat de la televisió amb programes com Sálvame o Mujeres, Hombres y Viceversa (crítica fàcil, ho reconec…).

tumblr_nbszoyxauw1rra09ro1_1280

Conclusió

Parlar sobre la fotografia, el cinema o l’audiovisual a l’aula és molt important. Si ho mirem des de una perspectiva històrica, ens n’adonem com l’estil fotogràfic varia al mateix temps que varia la societat en la que estem. Com a més pressió hi ha dels moviments populars més varia a on s’enfoca la fotografia. Recentment vaig anar a una exposició al Palau de la Virreina (Centre de la Imatge) per a veure la Exposició “Barcelona. La metròpolis en la era de la fotografia 1860-2004” i això ho representaven clarament. Durant la Setmana Tràgica (1909) o la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) –per posar dos exemples concrets- el fotògraf es gira i mira més enllà de la burgesia. La pregunta ara és fer-se, cadascú, cap a on mirem a l’hora de fer-nos una fotografia i per què? Per què representem les coses de la manera què ho fem? Per què pugem tants selfies a Instagram?

Sigui com sigui, el Museu del Cinema suggereix idees.  El trobareu al Carrer de la Sèquia, 1 (Girona) i els horaris els trobareu aquí. De veritat, us recomano la visita.