Walker Art Gallery

Història i estructura del museu

Visitar la Walker Art Gallery va ser tot un privilegi. La galeria, que és una de les més grans d’Anglaterra, es troba en un edifici d’estil neoclàssic ESPECTACULAR. Està envoltat d’un munt de monuments de la Batalla de Waterloo i de la Primera i Segona Guerra Mundial. Aquestes dues últimes guerres a Liverpool van tocar-hi fort i, per això, es pot veure com a cada cantonada hi ha homenatges als soldats morts.

La galeria s’estableix al 1877 però els seus orígens ja daten de 1819 quan s’hi recullen 37 pintures propietat de William Roscoe, un historiador, jurista, abolicionista al que li agradava col·leccionar moltes pintures. Però… per què llavors se’n diu Walker Art Gallery? La raó és fàcil: perquè Andrew Barclay Walker en fou el principal benefactor.

Cedir obres d’art anava més enllà del gest bonic i solidari: tenia un motiu darrere. El senyor Walker d’això en sabia, i molt. Walker era un hàbit cerveser. Això no suposaria d’entrada un problema -a no ser que fossis la seva competència- però estem en un període on l’alcohol era mal vist. Vendre alcohol era vendre ressaques, violència i quasi bé el dimoni. És per això que va cedir obres com una via per netejar la seva imatge políticament. Allò que ara se’n diria potenciar la imatge de marca (i si no per què Repsol patrocina documentals sobre medi ambient per exemple?).

L’edifici té diferents etapes algunes d’elles afegides amb posterioritat. A mesura que el museu acollia més i més obres, es van veure amb la obligació d’afegir espais i un lloable equip de restauració i manteniment. La divisió s’entén i no vas perdut a mesura que avances. A sobre mantenen la distribució de com eren abans determinats espais. Per exemple, les sales estan plenes de quadres des del terra fins al sostre. En una mateixa pared et pots arribar a trobar fins a quinze quadres forçant les teves cervicals a mirar ben amunt. A més a més s’hi poden trobar escultures exòtiques (amb “galls d’indi”) les quals generaven l’admiració del públic passat i l’actual.

IMG_1263

Cada sala és una etapa ben diferenciada donant especial èmfasi a la pintura holandesa i sobretot, sobretot, sobretot: als Prerafaelites (Pre-Raphaelite Brotherhood). Aquests foren una associació de pintors del 1848-1900 realistes que protestaven davant el tipus de pintura que es feia al seu país. Dins d’aquest corrent hi destaquen moltes obres bíbliques (per això pagaven l’església i la burgesia del moment). Va ser un corrent pictòric i cultural molt conegut al Regne Unit i que és important conèixer.

Alguns quadres que m’han encantat:

 

8e5611bdd917aa749a01b34d57c53e70
“The Old Man and Death” de Joseph Wright de Derby (1734-1797). D’aquest bon home hi havia un munt de pintures historicistes però aquest em va fascinar. És una de les llegendes d’Aesop, uns contes de la Grècia antiga datats entre el 620 i 560 aC. En ella un llenyataire demana a la mort que l’alliberi de la seva feina feixuga. Quan se li apareix, fot un salt i s’espanta un munt. Com si diguessis “Jesús!” i se t’aparegués al saló de casa.

joseph-wright-of-derby-the-annual-girandola-at-the-castle-of-st-angelo-rome
Dibuix de la girandola anual des del castell de San Angelo (Roma) de Joseph Wright Derby.

Aquest quadre és una passada. Wright va quedar impressionat pels petards llançats a Roma quan l’elecció del nou Papa. Els colors i la festa que s’hi devia respirar trascendeixen el quadre.

william_frederick_yeames_-_and_when_did_you_last_see_your_father3f_-_google_art_project
“And When Did You Last See Your Father” (i quin va ser l’últim cop que vas veure el teu pare) de William Frederick Yeames (1835-1918).

En aquesta escena, que sembla extreta de la peli Barry Lyndon, s’hi veu un detall força perturbador. Es desenvolupa a la casa d’un oficial Reial duran la Guerra Civil. Un noiet es preguntat sobre on està el seu pare mentre la mare i germanes escolten la possible resposta del noi. Dirà la veritat? Mentirà? De la seva resposta en depèn la vida de tots.

104493
“The FeverVan” (1935) o l’ambulància de la febre de Laurence Stephen Lowry (1887-1976). Si selecciono aquesta és perquè recorda molt a un videoclip de la banda Oasis de la cançó Masterplan. En ella s’hi aprecia una ambulància portant a algú a l’hospital al carrer industrial de Salford. La malaltia podia ser diftèria o escarlatina.

(c) IWM (Imperial War Museums); Supplied by The Public Catalogue Foundation
Albert Richards (1919-1945).

Richards va néixer a Liverpool i fou un soldat que es va unir a la Segona Guerra Mundial. Formava part de la brigada de paracaigudistes i era un talentós artista surrealista. Malauradament va morir quan la guerra finalitzava al trepitjar una mina enemiga mentre conduïa un vehicle. A la descripció del quadre es fa referència a André Breton (autor del Manifest Surrealista), Dalí i Picasso.

I més coses!!

A banda d’aquestes obres, n’hi havien d’altres.

Les pintures post-impressionistes de Paul Cézanne eren la veu d’escriptors com Emile Zola i d’altres pintors com Goya que, clarament, li van marcar. El tema de moltes de les obres que he vist a la galeria d’aquest autor són assassinats.

A banda, hi ha un retrat d’Enric VIII que demostra com els dirigents volien ser retratats. Amb força i espatlles amples (per fer-se el machito). Això si, li va costar tenir fills al homenot.

Merseyside Maritime Museum (Liverpool) (II)

Titànic/migracions (Past) & Present

El Titànic = ensenyament sí, i divertit
A les següents línies puc cometre algun error. Errar es humà i, a banda, habitual en mi. Però és que la quantitat d’informació era tanta que porta a confondre’s amb les exposicions que hi havien aquell dia. També cal reconèixer que estem molt bojos i varem decidir veure tot el museu en un matí: no ho intenteu, us cremareu.

Hi ha una part del museu dedicada al senyor Samuel Cunard (l’exposició crec que era Cunard 175) el qual fou un pioner en els viatges transatlàntics, fundador de la Cunard Steam-Ship Company. Beneficiat pel crèdit del govern, és el responsable del vaixell Lusitània que fou enfonsat per un submarí alemany al llarg de la Primera Guerra Mundial. En aquesta secció,es veu com d’important fou que el govern li donés el recolçament que va tenir. Típic de la nostra història: les empreses més governamentals tenen més facilitats i més èxits; no tota competència és igual. Altres, com el Titànic, van optar per l’ajuda de creditors estrangers com J.P Morgan. Les males llengües, no el Museu, diuen que Morgan en va sortir beneficiat del seu enfonsament ja que hi van morir tres homes que eren contraris a la creació de la Reserva Federal (conspiracy alert).

Dada curiosa: en J.P Morgan és el mateix que va finançar projectes a casa nostra com La Canadenca de Tremp. Vaja, tot un tycoon!

El cert és que el titànic trigà un dia complert a enfonsar-se i ho feu impactant amb el célebre iceberg. El protocol no va funcionar i els salvavides que disposava el colós eren, suficients segons la normativa, però insuficients per a la embarcació.

El Titànic es trobava envoltat per una premsa impressionada per la força que el progrés i el crèdit tenien. Aquesta darrera era la veritable mà invisible, poderosament creadora, del mercat.

Pel que fa a la proposta educativa (que vaig veure més superficialment) m’emporto un good feeling. Com succeeix a la resta de museus que he pogut visitar a Anglaterra, crec que hi ha la tradició de fer participar als més menuts mitjançant la disfressa. Com ja havia comentat amb el Slavery Museum, els nois poden posar-se la roba del capità, dels treballadors i tripulants del Titànic o els seus salvavides. També hi ha la possibilitat de enganxar-ne sobre uns dibuixos, quasi nuus, d’aquests mateixos subjectes. Això no tan sols permet generar empatia cap als subjectes històrics sinó a saber identificar, mentre ho fan, els diferents personatges del vaixell.

També afegeixo com molts dels panells no són fixes. Es poden obrir armariets descobrint preguntes que els nois/es es podrien fer.

Hi havia un piano al Titànic? Sí, cinc.
Hi havia gats al Titànic? No, però sí gossos.
Hi havia una estàtua faraònica? No, tot i que existia el rumor que sí i que la seva maledicció va fer enfonsar el vaixell.

A banda d’això, disposa d’un repertori de materials trobats a la embarcació que fan l’enveja a molts museus marítims d’Europa.

Un parèntesi entre sales: Sailaway
Sailaway és una exposició que hi ha al lateral d’una de les sales. Consisteix en un seguit de pòsters publicitaris de companyies de transatlàntics de diferents èpoques. A la seva web en podeu veure alguns:

bibby-line-poster

Migracions: viatge low-cost abans de Ryanair
Després d’aquests mateixos anuncis de viatges luxosos, ens adonem de la cruenta realitat. Si molts irlandesos pobres van poder anar al nou món, com s’ho van fer si la majoria de viatges eren de “alto standing”? Molt fàcil, anaven amb un altre tipus de transatlàntics.

Els emigrants pobres aprofitaven embarcacions que, per feina, havien d’anar a Amèrica a uns preus molts més baixos que els viatges per plaer. Em refereixo a carregaments de correspondència, correus, vaja, el típic mail. Ho feien en condicions poc humanes fidelment recreades en aquesta part del museu. També ho estan els passadissos del que abans era el port, tots amb poca llum i un ambient terrorífic. ¡Quina por! Normal que aquesta gent tingués un munt de malalties i que, per tant, al final de cada vaixell els capitans haguessin d’omplir una “Bíblia” explicant allò que hi portaven.

Conclusió ja, no?
El Museu Marítim de Liverpool és tota una experiència per aquells que pensem en una educació més participativa. Pot donar idees com ara activitats per a generar l’empatia i crear tensió als nois i noies. Crec que les activitats semblen més aviat dirigides a nois de 6è de primària-1r d’ESO però no deixa de ser un lloc interessant a visitar.

Merseyside Maritime Museum (Liverpool) (I)

Sobre el museu i el museu de l’esclavitud.

Cinc cèntims sobre el museu:

Entre vaixells victorians, un cel gris i un mar rebel i ventós britanics, ens trobem el Museu Marítim de Liverpool. Albert Docks va ser l’espai de càrrega i descarrega de molts dels vaixells de la etapa pre-industrial i industrial. És estrany trobar-hi un museu ara? Que va!

Un dels aspectes que més em sobta, en comparació amb alguns museus catalans, és la gratuïtat d’aquests espais. Desconec quina és la situació a altres ciutats britàniques. però pel que fa a Manchester i Liverpool, la majoria de museus són gratuïts. Persevera en ells la idea de donació. Al sortir-hi, et trobes una vitrina on hi pots dipositar una quantitat raonable de pounds. Sovint ells mateixos t’indiquen una xifra orientativa. Pagar-ho després de veure-ho és una bona manera de valorar el que has vist! ¡Diguem sí al Pay After Visit!

Aquests cracks plantegen unes exposicions força interessants i dinàmiques. Tret en ocasions puntuals, el discurs no és un monòleg del museu cap a tu sinó que se’t plantegen preguntes, es relaciona el tema amb l’actualitat (el Past & Present britànic) i hi trobem força jocs interactius com simulacions de vaixell o de disfressa. Un que em va fer especial gràcia fou la de posar-se la roba dels tripulants del Titànic. Activitats idònies per a nens entre 9 i 11 anys, etapes en les que juguen amb la idea de rol (jocs com els de pares i mares els veieu en aquesta etapa), fantasien i s’ho passen pipa. Jo no em vaig disfressar, ho prometo.

El museu té diferents espais que em van agradar:

  • El museu de l’esclavitud (“International Slavery Museum”)

  • Una secció dedicada al titànic (“Titànic and Liverpool”)

  • “Sailaway”: exposició dedicada als pòsters de viatges

  • Espai que tracta la feina dins d’un port a l’actualitat

  • Al subterrani: les migracions al nou món

L’International Slavery Museum o un 6 x 0:

Entrada gratis, 6 exhibicions. Això és el ISM, un xollo. I ho fa des de la humilitat de la bona història, aquella que reconeix els errors del país, els mostra, se’ls fa seus, sentint-se’n responsable i fent reflexionar sobre els mateixos als més menuts. Just a l’entrar t’hi trobes el Freedom and Enslavement Wall (El mur de la llibertat i l’esclavitud) on hi trobes videos, imatges i frases com aquestes:

“Prefereixo la llibertat amb perills que la pau amb esclavitud” (Anònim)

La cultura dels esclaus, les tradicions, cosmovisions i objectes sagrats foren arravatats. Alguns potser pels amos? I ara aquests es mostren just a l’entrar…:

IMG_1165.JPG
A la part superior esquerra s’observa una figura d’una dona amb un nen al braç. La dona té els ulls blancs, és bella i formosa com l’esperit màgic que és. Del poc que recordo d’ella és que simbolitzava la mare d’una família important. Clar, l’estatus mai el tindrà un mort de gana, als morts de ganes rarament els hi dediquen coses.

La @mouse5379 de “Instantes de Tiempo” em preguntava intel·ligentment: Per què agafen “negres” i no indígenes per a fer d’esclaus? Els que volem ser professors de socials no ho sabem tot. Li vaig donar una resposta però va ser per sortir del pas. Allò típic de: “bueno”, que pensi que se més del que realment conec. Més endavant, el propi museu la planteja i la respon: perquè els indígenes eren més febles i els africans eren forts i resistien més.

IMG_1166.JPG

La foto va ser presa a Badagry (Nigèria) on hi havia una companyia, sino recordo malament d’oli amb avellanes. Tot una tarja nadalenca, eh?

Els esclaus sorgeixen d’un mercat conegut com comerç triangular que parteix al 1500-1601 (sobretot des dels espanyols) i acaba al segle XIX amb la progressiva retirada de la resta de països europeus. El Regne Unit ho fa al 1836 tot i que la “trata de negros” segueix uns anys després de la prohibició de forma clandestina.

L’assentament d’esclaus queda força ben explicada mitjançant una maqueta amb pantalles interactives. De contradiccions en trobaràs- ¡i no poques!-: hospitals junt a la zona de càstigs físics (on hi estaven molts), dones embarassades sent castigades físicament -sense golpejar-lis la panxa no vagi a ser que se’ns faci malbé el futur esclau- o amos que se’ls hi morien els esclaus sense entendre-ho tot i que aquests treballaven en pèssimes condicions, etc etc. A banda d’això, hi ha un seguit d’històries d’abusos sexuals i nens “bastards”. Molts n’intentaven fugir, molts en morien.

Davant de la crueltat més humana, les conseqüències de la història a l’actualitat també s’expliquen. El Past & Present va a qüestions com el problema racial dels Estats Units (el Ku Kux Klan) o el problema de l’esclavitud actual a llocs com la Índia (Broken Lives). Aquí “Dalits” és sinònim d’esclafat, oprimit, pobre o marginat. Són històries dels nous esclaus: esclaus sexuals, de fàbriques cotoneres o matrimonis concertats (Jogini). D’aquí la història de Kavi, un nen indi és força curiosa. Ell sols vol jugar al cricket i anar a l’escola però el fan treballar en una fàbrica de maons:

https://vimeo.com/4384864#at=1

Kavi (www.KaviTheMovie.com) from Gregg Helvey on Vimeo.

Problemes del passat -que no passats-, vaja, històries actuals. #brokenlives.