#SUMMEM

https://storify.com/Algavi90/summem

El nou projecte de l’Escola Pia per la interdisciplinarietat a l’aula. Escoles pilots de tota Catalunya han començat a treballar per projectes i, altres, es plantegen com fer-ho en els propers anys. Funcionarà o no?

L’Escola Pia de Catalunya té, en les seves múltiples mans (de pares, professors, P.A.S i alumnes), una meravellosa oportunitat per a sincronitzar experiència educativa amb societat. Queda així clar, un cop més, que la fragmentació en assignatures, les classes magistrals de professors i la reproducció/empollada dels alumnes queden obsoletes i no serveixen per massa. Com deia Bob Dylan: els temps estan canviant.

Per això s’ha reunit la Comunitat Pia a Barcelona el 2 de febrer al CCCB. El presentador, pare d’una nena i no ex-alumne, és la millor mostra del que és ara la “family Pia”: un espai obert, dinàmic, participatiu i cooperatiu. Tothom diu la seva i això és bo (fins un cert punt potser? Fins a on?).

Amb un estil curiós, s’ha presentat l’Escola com un avió que, fent el check-list, prepara un nou enlairament. Sabem que ens porta gent qualificada i que ha passat, per tant, un curs PPL. Ara bé, el risc sempre existeix. Serà això una experiència que transformarà l’Escola Pia? O bé fracassarem i ens estavellarem?

El “Projecte per la interdisciplinarietat a l’aula” sembla ser una aposta ferma per un model finés, australià i canadenc (pel poc que se) de l’educació. Partir d’estratègies com l’aprenentatge cooperatiu i inclusiu que tingui en consideració l’atenció a la diversitat. L’alumne, mitjançant aquest esquema, hauria de ser el centre de l’aprenentatge. Hem de ser capaços de tocar la “fibra sensible” de l’alumne, implicant-lo i fent-lo sentir estimat/da. Perquè l’alumnat que va content a l’aula té una potència incalculable. Tot això dins d’un aprenentatge real i útil (amb problemes diaris, pròxims, locals,…) que serveixi per a fer-se preguntes, saber respondre-les, explicar-les tot fent servir diferents matèries. Perquè a la vida real no resolem problemes per assignatures sinó que som interdisciplinars.

I aquí és on s’arriba al conegut treball per projectes. El treball per projectes parteix sempre d’una driving question, una pregunta genèrica que s’ha de contestar. En el cas dels alumnes l’Escola Pia Luz Casanova (Barcelona) és “Què tenim en comú amb els dinosauris?”. Un professorat preparat per aquest tipus de plantejament pot reconduir la pregunta per a que es tractin diferents camps (o “assignatures”) per a fer, d’això, una tasca interdisciplinar.

En el meu cas, estic preparant-me precisament per aquest tipus de feina interdisciplinar a les pràctiques que realitzo a l’Escola Pia com a professor practicant. Dins de la unitat didàctica sobre la Revolució Industrial, plantejaré als alumnes una driving question (“Què en sabem de la jaqueta de l’Anna?”) amb la finalitat d’arribar a que exposin els seus resultats. La intenció és que els alumnes es facin preguntes i, a partir d’aquí, plantejar diferents activitats interdisciplinar. Algunes d’aquestes poden ser:

– De què està feta la jaqueta? (científic)
– Qui la fa? (socials)
– Com es distribueix? (economia)
– Com viu la gent que la fa? (socials)
– Quines màquines la realitzen? (tecnologia)
– etc

Sigui com sigui, allò clau és que els alumnes interioritzin el treball,s’hi sentin identificats, engrescats i puguin triar moltes de les activitats del projecte.

Realitzar activitats d’aquesta manera (competencial, per projectes, innovant,atenent la diversitat,…) no és fàcil. Implica la organització de tot un centre i, tanmateix, d’una gran estructura com és l’EscolaPia. El treball cooperatiu(en xarxa) i els equips motors de cada centre són imprescindibles. Sis escoles comencen com a pilot ja aquest any. L’any vinent ho faran totes i ja s’estan preparant.

Com deia una professora a l’acte (la Ita) sembla que hi ha il·lusió sí, però també dubtes (anirà bé? Fallarem?). És fàcil fer-ho quan els professors ja tenen dificultats per a controlar, sovint l’aula? Com fer ensenyament cooperatiu quan hi ha certes dificultats sobre diversitat? Com canviar si hi ha professors anquilosats a fa 40 anys? Potser no es sap però convé, com es deia a la primavera de fa 40 anys, ser realistes i demanar allò impossible. I si ens equivoquem, cap problema: que equivocar-se és la millor forma de seguir avançant.

65447570

Perquè hi ha un munt de coses que, a partir d’aquí es poden fer: les classes invertides, l’ús de les xarxes socials (#xqsocials),d’Instagram, jocs de rol, lligues de debats, ensenyament mitjançant el lleure, co-avaluacions, auto-avaluacions, avaluació mitjançant rúbriques…

Un profesor del siglo XXI no puede dar clases como uno del siglo XIX – José Antonio Lucero

 

“The flipped classroom” España: experiencias y recursos educativos para dar “la vuelta” a la clase. How to flip classroom, teaching methods 

Perquè aquest és un BON projecte. Un projecte que es modela i ara deixa amb dubtes, preguntes i poques respostes, però també amb un estómac ple d’il·lusions i papallones.

Anuncios

Merseyside Maritime Museum (Liverpool) (II)

Titànic/migracions (Past) & Present

El Titànic = ensenyament sí, i divertit
A les següents línies puc cometre algun error. Errar es humà i, a banda, habitual en mi. Però és que la quantitat d’informació era tanta que porta a confondre’s amb les exposicions que hi havien aquell dia. També cal reconèixer que estem molt bojos i varem decidir veure tot el museu en un matí: no ho intenteu, us cremareu.

Hi ha una part del museu dedicada al senyor Samuel Cunard (l’exposició crec que era Cunard 175) el qual fou un pioner en els viatges transatlàntics, fundador de la Cunard Steam-Ship Company. Beneficiat pel crèdit del govern, és el responsable del vaixell Lusitània que fou enfonsat per un submarí alemany al llarg de la Primera Guerra Mundial. En aquesta secció,es veu com d’important fou que el govern li donés el recolçament que va tenir. Típic de la nostra història: les empreses més governamentals tenen més facilitats i més èxits; no tota competència és igual. Altres, com el Titànic, van optar per l’ajuda de creditors estrangers com J.P Morgan. Les males llengües, no el Museu, diuen que Morgan en va sortir beneficiat del seu enfonsament ja que hi van morir tres homes que eren contraris a la creació de la Reserva Federal (conspiracy alert).

Dada curiosa: en J.P Morgan és el mateix que va finançar projectes a casa nostra com La Canadenca de Tremp. Vaja, tot un tycoon!

El cert és que el titànic trigà un dia complert a enfonsar-se i ho feu impactant amb el célebre iceberg. El protocol no va funcionar i els salvavides que disposava el colós eren, suficients segons la normativa, però insuficients per a la embarcació.

El Titànic es trobava envoltat per una premsa impressionada per la força que el progrés i el crèdit tenien. Aquesta darrera era la veritable mà invisible, poderosament creadora, del mercat.

Pel que fa a la proposta educativa (que vaig veure més superficialment) m’emporto un good feeling. Com succeeix a la resta de museus que he pogut visitar a Anglaterra, crec que hi ha la tradició de fer participar als més menuts mitjançant la disfressa. Com ja havia comentat amb el Slavery Museum, els nois poden posar-se la roba del capità, dels treballadors i tripulants del Titànic o els seus salvavides. També hi ha la possibilitat de enganxar-ne sobre uns dibuixos, quasi nuus, d’aquests mateixos subjectes. Això no tan sols permet generar empatia cap als subjectes històrics sinó a saber identificar, mentre ho fan, els diferents personatges del vaixell.

També afegeixo com molts dels panells no són fixes. Es poden obrir armariets descobrint preguntes que els nois/es es podrien fer.

Hi havia un piano al Titànic? Sí, cinc.
Hi havia gats al Titànic? No, però sí gossos.
Hi havia una estàtua faraònica? No, tot i que existia el rumor que sí i que la seva maledicció va fer enfonsar el vaixell.

A banda d’això, disposa d’un repertori de materials trobats a la embarcació que fan l’enveja a molts museus marítims d’Europa.

Un parèntesi entre sales: Sailaway
Sailaway és una exposició que hi ha al lateral d’una de les sales. Consisteix en un seguit de pòsters publicitaris de companyies de transatlàntics de diferents èpoques. A la seva web en podeu veure alguns:

bibby-line-poster

Migracions: viatge low-cost abans de Ryanair
Després d’aquests mateixos anuncis de viatges luxosos, ens adonem de la cruenta realitat. Si molts irlandesos pobres van poder anar al nou món, com s’ho van fer si la majoria de viatges eren de “alto standing”? Molt fàcil, anaven amb un altre tipus de transatlàntics.

Els emigrants pobres aprofitaven embarcacions que, per feina, havien d’anar a Amèrica a uns preus molts més baixos que els viatges per plaer. Em refereixo a carregaments de correspondència, correus, vaja, el típic mail. Ho feien en condicions poc humanes fidelment recreades en aquesta part del museu. També ho estan els passadissos del que abans era el port, tots amb poca llum i un ambient terrorífic. ¡Quina por! Normal que aquesta gent tingués un munt de malalties i que, per tant, al final de cada vaixell els capitans haguessin d’omplir una “Bíblia” explicant allò que hi portaven.

Conclusió ja, no?
El Museu Marítim de Liverpool és tota una experiència per aquells que pensem en una educació més participativa. Pot donar idees com ara activitats per a generar l’empatia i crear tensió als nois i noies. Crec que les activitats semblen més aviat dirigides a nois de 6è de primària-1r d’ESO però no deixa de ser un lloc interessant a visitar.

Merseyside Maritime Museum (Liverpool) (I)

Sobre el museu i el museu de l’esclavitud.

Cinc cèntims sobre el museu:

Entre vaixells victorians, un cel gris i un mar rebel i ventós britanics, ens trobem el Museu Marítim de Liverpool. Albert Docks va ser l’espai de càrrega i descarrega de molts dels vaixells de la etapa pre-industrial i industrial. És estrany trobar-hi un museu ara? Que va!

Un dels aspectes que més em sobta, en comparació amb alguns museus catalans, és la gratuïtat d’aquests espais. Desconec quina és la situació a altres ciutats britàniques. però pel que fa a Manchester i Liverpool, la majoria de museus són gratuïts. Persevera en ells la idea de donació. Al sortir-hi, et trobes una vitrina on hi pots dipositar una quantitat raonable de pounds. Sovint ells mateixos t’indiquen una xifra orientativa. Pagar-ho després de veure-ho és una bona manera de valorar el que has vist! ¡Diguem sí al Pay After Visit!

Aquests cracks plantegen unes exposicions força interessants i dinàmiques. Tret en ocasions puntuals, el discurs no és un monòleg del museu cap a tu sinó que se’t plantegen preguntes, es relaciona el tema amb l’actualitat (el Past & Present britànic) i hi trobem força jocs interactius com simulacions de vaixell o de disfressa. Un que em va fer especial gràcia fou la de posar-se la roba dels tripulants del Titànic. Activitats idònies per a nens entre 9 i 11 anys, etapes en les que juguen amb la idea de rol (jocs com els de pares i mares els veieu en aquesta etapa), fantasien i s’ho passen pipa. Jo no em vaig disfressar, ho prometo.

El museu té diferents espais que em van agradar:

  • El museu de l’esclavitud (“International Slavery Museum”)

  • Una secció dedicada al titànic (“Titànic and Liverpool”)

  • “Sailaway”: exposició dedicada als pòsters de viatges

  • Espai que tracta la feina dins d’un port a l’actualitat

  • Al subterrani: les migracions al nou món

L’International Slavery Museum o un 6 x 0:

Entrada gratis, 6 exhibicions. Això és el ISM, un xollo. I ho fa des de la humilitat de la bona història, aquella que reconeix els errors del país, els mostra, se’ls fa seus, sentint-se’n responsable i fent reflexionar sobre els mateixos als més menuts. Just a l’entrar t’hi trobes el Freedom and Enslavement Wall (El mur de la llibertat i l’esclavitud) on hi trobes videos, imatges i frases com aquestes:

“Prefereixo la llibertat amb perills que la pau amb esclavitud” (Anònim)

La cultura dels esclaus, les tradicions, cosmovisions i objectes sagrats foren arravatats. Alguns potser pels amos? I ara aquests es mostren just a l’entrar…:

IMG_1165.JPG
A la part superior esquerra s’observa una figura d’una dona amb un nen al braç. La dona té els ulls blancs, és bella i formosa com l’esperit màgic que és. Del poc que recordo d’ella és que simbolitzava la mare d’una família important. Clar, l’estatus mai el tindrà un mort de gana, als morts de ganes rarament els hi dediquen coses.

La @mouse5379 de “Instantes de Tiempo” em preguntava intel·ligentment: Per què agafen “negres” i no indígenes per a fer d’esclaus? Els que volem ser professors de socials no ho sabem tot. Li vaig donar una resposta però va ser per sortir del pas. Allò típic de: “bueno”, que pensi que se més del que realment conec. Més endavant, el propi museu la planteja i la respon: perquè els indígenes eren més febles i els africans eren forts i resistien més.

IMG_1166.JPG

La foto va ser presa a Badagry (Nigèria) on hi havia una companyia, sino recordo malament d’oli amb avellanes. Tot una tarja nadalenca, eh?

Els esclaus sorgeixen d’un mercat conegut com comerç triangular que parteix al 1500-1601 (sobretot des dels espanyols) i acaba al segle XIX amb la progressiva retirada de la resta de països europeus. El Regne Unit ho fa al 1836 tot i que la “trata de negros” segueix uns anys després de la prohibició de forma clandestina.

L’assentament d’esclaus queda força ben explicada mitjançant una maqueta amb pantalles interactives. De contradiccions en trobaràs- ¡i no poques!-: hospitals junt a la zona de càstigs físics (on hi estaven molts), dones embarassades sent castigades físicament -sense golpejar-lis la panxa no vagi a ser que se’ns faci malbé el futur esclau- o amos que se’ls hi morien els esclaus sense entendre-ho tot i que aquests treballaven en pèssimes condicions, etc etc. A banda d’això, hi ha un seguit d’històries d’abusos sexuals i nens “bastards”. Molts n’intentaven fugir, molts en morien.

Davant de la crueltat més humana, les conseqüències de la història a l’actualitat també s’expliquen. El Past & Present va a qüestions com el problema racial dels Estats Units (el Ku Kux Klan) o el problema de l’esclavitud actual a llocs com la Índia (Broken Lives). Aquí “Dalits” és sinònim d’esclafat, oprimit, pobre o marginat. Són històries dels nous esclaus: esclaus sexuals, de fàbriques cotoneres o matrimonis concertats (Jogini). D’aquí la història de Kavi, un nen indi és força curiosa. Ell sols vol jugar al cricket i anar a l’escola però el fan treballar en una fàbrica de maons:

https://vimeo.com/4384864#at=1

Kavi (www.KaviTheMovie.com) from Gregg Helvey on Vimeo.

Problemes del passat -que no passats-, vaja, històries actuals. #brokenlives.